De dones

Mercè Rodoreda (1908-1983)

Negu Gorriak, Itxoiten: "Amari itxoiten, itxoiten / aitak besoetan
har nazan, itxoiten / Lehen eskola egunari, itxoiten / titiak noiz
haziko, itxoiten / Itxoiten!"

Ja sé que hui tocava una
entrada de Pere Calders, però desprès de llegir l’altre dia El carrer
de les camèlies
de Mercè Rodoreda, fa dies que rumie quin és el paper
de la dona en la literatura catalana?

Contextualitze: Cal partir
de tres llibres, que normalment es consideren importants dins de la
producció catalana de principis i meitat del segle XX, com són: Solitud
(1905), de Víctor Català (pseudònim de Caterina Albert), Laura a la
ciutat dels sants
(1935), de Miquel Llor i El carrer de les camèlies
(1966), de Mercè Rodoreda.

En els tres texts, la
protagonista és una dona: la Mila, la Laura i la Cecília Ce,
respectivament. Totes elles a mesura que avança la lectura passen de
ser uns personatges més o menys normals, vingudes de societats urbanes,
a convertir-se en dones turmentades psicològicament a causa de les
relacions socials (amb el cercle més íntim), on l’entorn rural, en el
cas de la Mila, la boira de Vic, en el de la Laura, i Barcelona, en el
cas de la Cecília Ce no ajuden a la seua estabilitat emocional.

No
vull contar-vos massa d’aquestes històries, les quals paguen molt la
pena llegir… i les que m’han dut a pensar si existeix cap novel·la
escrita en català on el personatge principal, si és femení no estiga
turmentat?
De veritat, en aquests moments no caic en el compte de
cap… 

Doncs, mentre en pensava, aquesta setmana he començat per
fi l’últim treball que em queda per a ser "senyor llicenciat": una
història de vida a una persona major de 60 anys, que fa ara 4 anys que
hauria d’haver fet!! Mare meua… i es diu ràpid! Així, ahir vaig
iniciar les converses amb una dona del meu poble que té 86 anys, i la
veritat es d’envejar com de lúcida es troba.

A mesura que anava
contant-me la seua vida, em recordava un poc a la història relatada per
Rodoreda. Una dona sense estudis, que s’ha fet a si mateixa i que, a
més, s’ha buscat la vida des de menuda per treballar i per menjar. Des
de plantar horts durant la Guerra Cívil, fins camejar per tota la
contornada, des de Callosa de Segura fins el camp d’Elx per tallar
llenya, comprar cànyem per fer pleita, etc.

Aleshores, aquesta
conversa m’ha dut a pensar si en veritat els escriptors de principis
del segle XX reflectien, per tant, la situació social que vivien
. Cosa
a la que sempre he volgut tancar-me en banda, perquè no pensava que ser
dona a aquells fos tan difícil! M’imatgine que allò de ser del sexe
masculí, ajuda a no pensar sobre açò!

Però, actualment, quina és
la situació?
Clar, desprès de tot, jo pense que ha arribat un moment de
paritat entre sexes en les que ja no calen més mesures de
"discriminació positiva", perquè, tot siga dit, són mesures de
discriminació. A més, l’altre dia em sobtava molt, i em cabrejava, que
els jutjats contra la violència de sexe, domèstica, o com vulgueu
dir-los, s’anomenen "jutjat contra la violència sobre les dones". Què
passa, que no hi ha violència contra els homes. L’altre dia va sortir
un cas de què una dona havia matat el seu marit. Aleshores, es
considera violència domèstica? Doncs no, i tampoc, l’assassinat d’un
home a mans del seu marit, com va ocórrer a Andalucia, i d’una dóna a
una altra, de fa unes setmanes.

Amb tot, continue amb el dubte.
Hem arribat a una situació d’igualtat, tot i que la igualtat no
existeix ni entre persones del mateix sexe? o, per contra, ens trobem
en una situació, no tan difícil com les abans esmentades, però on
encara calen més esforços? No sé… 

Un abraçot a tots i totes, i què passeu un bon dia!!!
 
PS: Cançò"Esperant a mamà, / a què papà m’agafe en braços, / al primer dia d’escola, / a què em cresquen els pits. / Esperant!"
 
PS2: Foto… Mercè Rodoreda.
 



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 comentaris a l'entrada: De dones

  1. Aina diu:

    Hola, Toni!

    M’ha agradat aquesta reflexió. Realment, no he llegit tant com per saber si hi ha alguna dona que no estiga turmentada, però pensa que aquestes tres novel·les estan molt relacionades. Inclús la Colometa de la Plaça del Diamant viu en un ambient opressiu. Si trobes alguna resposta, avisa’m!

    Un bes i ànims, que el curs s’acaba!

  2. Hola Toni, soc Sergi Pitarch periodista i autor del bloc http://www.canviemlarealitat.com. En estos moments estic fent un treball d’investigació per a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua sobre la importància del la blocosfera en la difusió del valencià a internet. Estic fent un inventariatge de tots els blocs fets al País Valencià o per valencians i valencianes. En un futur passaré una enquesta a tots els blocaires per conèixer les seues motivacions. Si t’interessa col•laborar només hauries de contestar a l’enquesta que us passaré a tots en un futur. Però em faria falta un correu de contacte. Si vols més informació el meu correu spitarchtreballavl@gmail.com

Els comentaris estan tancats.

De dones

 

Negu Gorriak, Itxoiten: "Amari itxoiten, itxoiten / aitak besoetan
har nazan, itxoiten / Lehen eskola egunari, itxoiten / titiak noiz
haziko, itxoiten / Itxoiten!"

Ja sé que hui tocava una
entrada de Pere Calders, però desprès de llegir l’altre dia El carrer
de les camèlies
de Mercè Rodoreda, fa dies que rumie quin és el paper
de la dona en la literatura catalana?

Contextualitze: Cal partir
de tres llibres, que normalment es consideren importants dins de la
producció catalana de principis i meitat del segle XX, com són: Solitud
(1905), de Víctor Català (pseudònim de Caterina Albert), Laura a la
ciutat dels sants
(1935), de Miquel Llor i El carrer de les camèlies
(1966), de Mercè Rodoreda.

En els tres texts, la
protagonista és una dona: la Mila, la Laura i la Cecília Ce,
respectivament. Totes elles a mesura que avança la lectura passen de
ser uns personatges més o menys normals, vingudes de societats urbanes,
a convertir-se en dones turmentades psicològicament a causa de les
relacions socials (amb el cercle més íntim), on l’entorn rural, en el
cas de la Mila, la boira de Vic, en el de la Laura, i Barcelona, en el
cas de la Cecília Ce no ajuden a la seua estabilitat emocional.

No
vull contar-vos massa d’aquestes històries, les quals paguen molt la
pena llegir… i les que m’han dut a pensar si existeix cap novel·la
escrita en català on el personatge principal, si és femení no estiga
turmentat?
De veritat, en aquests moments no caic en el compte de
cap… 

Doncs, mentre en pensava, aquesta setmana he començat per
fi l’últim treball que em queda per a ser "senyor llicenciat": una
història de vida a una persona major de 60 anys, que fa ara 4 anys que
hauria d’haver fet!! Mare meua… i es diu ràpid! Així, ahir vaig
iniciar les converses amb una dona del meu poble que té 86 anys, i la
veritat es d’envejar com de lúcida es troba.

A mesura que anava
contant-me la seua vida, em recordava un poc a la història relatada per
Rodoreda. Una dona sense estudis, que s’ha fet a si mateixa i que, a
més, s’ha buscat la vida des de menuda per treballar i per menjar. Des
de plantar horts durant la Guerra Cívil, fins camejar per tota la
contornada, des de Callosa de Segura fins el camp d’Elx per tallar
llenya, comprar cànyem per fer pleita, etc.

Aleshores, aquesta
conversa m’ha dut a pensar si en veritat els escriptors de principis
del segle XX reflectien, per tant, la situació social que vivien
. Cosa
a la que sempre he volgut tancar-me en banda, perquè no pensava que ser
dona a aquells fos tan difícil! M’imatgine que allò de ser del sexe
masculí, ajuda a no pensar sobre açò!

Però, actualment, quina és
la situació?
Clar, desprès de tot, jo pense que ha arribat un moment de
paritat entre sexes en les que ja no calen més mesures de
"discriminació positiva", perquè, tot siga dit, són mesures de
discriminació. A més, l’altre dia em sobtava molt, i em cabrejava, que
els jutjats contra la violència de sexe, domèstica, o com vulgueu
dir-los, s’anomenen "jutjat contra la violència sobre les dones". Què
passa, que no hi ha violència contra els homes. L’altre dia va sortir
un cas de què una dona havia matat el seu marit. Aleshores, es
considera violència domèstica? Doncs no, i tampoc, l’assassinat d’un
home a mans del seu marit, com va ocórrer a Andalucia, i d’una dóna a
una altra, de fa unes setmanes.

Amb tot, continue amb el dubte?
Hem arribat a una situació d’igualtat, tot i que la igualtat no
existeix ni entre persones del mateix sexe? o, per contra, ens trobem
en una situació, no tan difícil com les abans esmentades, però on
encara calen més esforços? No sé… 

Un abraçot a tots i totes, i què passeu un bon dia!!!
 
PS: Cançò"Esperant a mamà, / a què papà m’agafe en braços, / al primer dia d’escola, / a què em cresquen els pits. / Esperant!"



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.