De televisions públiques

Rage Against The Machine, Guerrilla Radio: "On truth devoured /
A silent play on the shadow of power
/ A spectacle monopolized
/ The camera’s eye on choice disguised
/ Was it cast for the mass who burn and toil?
/ Or for the vultures who thirst for blood and oil?
/ A spectacle monopolized
/ They hold the reins and stole your eyes"

De tots és sabut que, si un dia d’aquests acabe treballant de periodista (cosa que encara no està molt clara), m’agradaria treballar en un mitjà públic, més concretament a una televisió pública i valenciana, preferiblement. Tot i aquest desitg, unit al futur títol de llicenciat en Periodisme, que si tot va bé vindrà pel setembre, no tinc el document més important per assolir aquesta proposta personal: a veure, el carnet de cert partit polític, i de qualsevol en general. Perquè no ens enganyem, canviaria l’actual situació de la televisió pública dels valencians amb un altre govern? 

Però per què televisió, i no ràdio o premsa? En primer lloc, és el genere que més m’agrada i, a més, cal rentabilitzar ja els milers d’hores que m’he passat davant de la pantalla… hehehe Conyes a banda (o no), en veritat pense que és un mitjà on es poden fer programes de divulgació cultural i científica molt interessants! I si no, que s’ho diguen als de TV3… i a Roberto Rossellini! Aquest director de cinema italià, qui va fer al final de la seua carrera diverses produccións divulgatives a la televisió pública italiana, ho tenia clar: "Una televisió estatal només es justifica si actua realment, segons prescriu la llei, com un "servei indispensable amb caràcter d’interés general" i "participa en el desenvolupament social i cultural del país". Per aconseguir una promoció cultural al servei del poble, les diverses televisions, els organs de control parlamentari i els sindicats deurien posar en pràctica nous procediments perquè els programes televisius contribuïren a la democratització del país… La televisió podria proporcionar una visió directa de les coses, dels homes i de la història a millons i millons d’individus".

Què voleu que vos diga, jo em crec que és possible fer una televisió al "servei del poble". Pel que es veu, els redactors de la Llei de creació de Radiotelevisió Valenciana (1984) també ho pensaven, o almenys ho dissimulaven molt bé. Per a mostra un botó, "Article 2, punt 1" de la llei de creació de RTVV (nota: premi a qui aguante el riure mentre ho llig!): "Article 2: 1.-L’activitat dels mitjans de comunicació social de la Generalitat Valenciana s’inspirarà en els principis següents: a) La promoció i protecció lingüística de la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana. / b) La veracitat, imparcialitat i objectivitat en les informacions. / c) La separació entre les informacions i les opinions, la identificació de les persones que les sustenten i la lliure expressió d’aquestes. / d) La protecció de la joventut i de la infantesa, tot evitant l’exaltació de la violència i l’apologia de fets i conductes atemptatòries contra la vida, la llibertat i la igualtat d’homes i dones. / e) El respecte al pluralisme polític, cultural i lingüístic, religiós i social. / f) El respecte al pluralisme, el valor de la igualtat i d’altres principis recollits en la Constitució, en l’Estatut d’Autonomia i en la legislació bàsica de l’Estat".

Bo, vist açò, estan massa clares les contradiccions entre la llei i la realitat d’aquesta cadena. Tots podem posar mil i un exemples que "infringixen" aquesta normativa. Per això, em centraré només a analitzar el principi "b", sobre la veracitat, imparcialitat i objectivitat de les informacions, però des del punt de vista de com controlar la informació a un telenoticies qualsevol d’una televisió pública qualsevol. Com dirien a les pel·lícules de tarda: "basat en fets reals".

A manera de síntesi, podriem dir que el procés de creació d’una peça informativa a televisió és el següent: Un equip de televisió, normalment un periodista més un operador de càmera, enregistren un fet X amb declaracions, imatges i si cal un xicotet "parlament" (speech) del periodista en el lloc dels fets. Aquestes imatges passen desprès a la taula d’edició del mitjà de comunicació, on un editor tria les imatges i l’enfocament que se li donarà a la notícia i un muntador composa la peça segons les intruccions donades. Més tard, passa a la taula de realització, on el realitzador emet la informació en el moment assenyalat per la graella informativa, desprès que el presentador dels informatius li done pas.

Com he dit, açò és un poc a grans trets. Aleshores, quins penseu que són els llocs claus per controlar una informació? Home, si ens posem seriosament, tots! hehehe No obstant això, tinc l’esperança de què no hi ha tanta gent amb tanta poca vegonya per poder ocupar-los tots. Doncs, de primeres, pensaríem que cal controlar qui enregistra la informació al lloc dels fets, perquè pot escollir les imatges i les declaracions que interessen. Però, ben pensat, seria prou complicat trobar tans corresponsals afins ideològicament i disposats a fer el que el govern vol. Per tant, seria molt més efectiu controlar als editors, aquelles persones que trien les imatges i diuen quin tractament i enfocament han de tenir les notícies. Per exemple, un editor pot dir-li a un muntador que faça una notícia de platò (aquella en el presentador parla de la notícia sobre unes notícies que s’emeten al mateix temps) sobre la reunió de Montilla amb els empresaris de la SEAT, amb unes imatges on no aparega Montilla. (Exemple adaptat del llibre del bon manipulador).

Amb tot, pensant sobre el tema, pot ocórrer que t’isca un corresponsal díscol i et faça un "parlament", on diga que "la conselleria d’Educació del País Valencià ha editat un llibre sobre Joan Fuster que parla sobre la llengua de tots els valencians, la llengua catalana". Mare meua, què passaria si el corresponsal diu això en un directe? La fi del món! Tot i aquesta possibilitat, esteu tranquils, els mitjans de comunicació tenen recursos per a tot. Simplement, amb tenir uns quants periodistes, si són bonicos millor, dedicats exclusivament a fer un "parlament" o un directe quan calga i en el lloc que calga, ja està tot solventat. Per exemple, hi ha una vaga de treballadors a Alcoi. Els primers en arribar són un equip de corresponsals, càmera més periodista, que s’encarreguen d’esbrinar el que ha ocorregut i prendre imatges i declaracions. Més tard, arribarà la cara bonica encarregada de dir allò que li han dit que diga o que volen que diga. Regla número 2 del manual del bon manipulador.

Amb tot, l’esperança és l’últim que es perd… o això diuen!

Un abraç a tots i totes, i què passeu un bon dia!

PS: Cançò"Un espectacle monopolitzat / Els ulls de les càmeres amb la seua elecció disfressada / Va ser llançat per a la massa que crema i treballa durament? / o per als voltors assedegats de sang i oli? / Sí, un espectacle monopolitzat / Ells subjecten les regnes, furten els teus ulls"

PS2: Imatge… Roberto Rossellini.



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

De televisions públiques

 

 

Rage Against The Machine, Guerrilla Radio: "On truth devoured /
A silent play on the shadow of power
/ A spectacle monopolized
/ The camera’s eye on choice disguised
/ Was it cast for the mass who burn and toil?
/ Or for the vultures who thirst for blood and oil?
/ A spectacle monopolized
/ They hold the reins and stole your eyes"

De tots és sabut que, si un dia d’aquests acabe treballant de periodista (cosa que encara no està molt clara), m’agradaria treballar en un mitjà públic, més concretament a una televisió pública i valenciana, preferiblement. Tot i aquest desitg, unit al futur títol de llicenciat en Periodisme, que si tot va bé vindrà pel setembre, no tinc el document més important per assolir aquesta proposta personal: a veure, el carnet de cert partit polític, i de qualsevol en general. Perquè no ens enganyem, canviaria l’actual situació de la televisió pública dels valencians amb un altre govern? 

Però per què televisió, i no ràdio o premsa? En primer lloc, és el genere que més m’agrada i, a més, cal rentabilitzar ja els milers d’hores que m’he passat davant de la pantalla… hehehe Conyes a banda (o no), en veritat pense que és un mitjà on es poden fer programes de divulgació cultural i científica molt interessants! I si no, que s’ho diguen als de TV3… i a Roberto Rossellini! Aquest director de cinema italià, qui va fer al final de la seua carrera diverses produccións divulgatives a la televisió pública italiana, ho tenia clar: "Una televisió estatal només es justifica si actua realment, segons prescriu la llei, com un "servei indispensable amb caràcter d’interés general" i "participa en el desenvolupament social i cultural del país". Per aconseguir una promoció cultural al servei del poble, les diverses televisions, els organs de control parlamentari i els sindicats deurien posar en pràctica nous procediments perquè els programes televisius contribuïren a la democratització del país… La televisió podria proporcionar una visió directa de les coses, dels homes i de la història a millons i millons d’individus".

Què voleu que vos diga, jo em crec que és possible fer una televisió al "servei del poble". Pel que es veu, els redactors de la Llei de creació de Radiotelevisió Valenciana (1984) també ho pensaven, o almenys ho dissimulaven molt bé. Per a mostra un botó, "Article 2, punt 1" de la llei de creació de RTVV (nota: premi a qui aguante el riure mentre ho llig!): "Article 2: 1.-L’activitat dels mitjans de comunicació social de la Generalitat Valenciana s’inspirarà en els principis següents: a) La promoció i protecció lingüística de la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana. / b) La veracitat, imparcialitat i objectivitat en les informacions. / c) La separació entre les informacions i les opinions, la identificació de les persones que les sustenten i la lliure expressió d’aquestes. / d) La protecció de la joventut i de la infantesa, tot evitant l’exaltació de la violència i l’apologia de fets i conductes atemptatòries contra la vida, la llibertat i la igualtat d’homes i dones. / e) El respecte al pluralisme polític, cultural i lingüístic, religiós i social. / f) El respecte al pluralisme, el valor de la igualtat i d’altres principis recollits en la Constitució, en l’Estatut d’Autonomia i en la legislació bàsica de l’Estat".

Bo, vist açò, estan massa clares les contradiccions entre la llei i la realitat d’aquesta cadena. Tots podem posar mil i un exemples que "infringixen" aquesta normativa. Per això, em centraré només a analitzar el principi "b", sobre la veracitat, imparcialitat i objectivitat de les informacions, però des del punt de vista de com controlar la informació a un telenoticies qualsevol d’una televisió pública qualsevol. Com dirien a les pel·lícules de tarda: "basat en fets reals".

A manera de síntesi, podriem dir que el procés de creació d’una peça informativa a televisió és el següent: Un equip de televisió, normalment un periodista més un operador de càmera, enregistren un fet X amb declaracions, imatges i si cal un xicotet "parlament" (speech) del periodista en el lloc dels fets. Aquestes imatges passen desprès a la taula d’edició del mitjà de comunicació, on un editor tria les imatges i l’enfocament que se li donarà a la notícia i un muntador composa la peça segons les intruccions donades. Més tard, passa a la taula de realització, on el realitzador emet la informació en el moment assenyalat per la graella informativa, desprès que el presentador dels informatius li done pas.

Com he dit, açò és un poc a grans trets. Aleshores, quins penseu que són els llocs claus per controlar una informació? Home, si ens posem seriosament, tots! hehehe No obstant això, tinc l’esperança de què no hi ha tanta gent amb tanta poca vegonya per poder ocupar-los tots. Doncs, de primeres, pensaríem que cal controlar qui enregistra la informació al lloc dels fets, perquè pot escollir les imatges i les declaracions que interessen. Però, ben pensat, seria prou complicat trobar tans corresponsals afins ideològicament i disposats a fer el que el govern vol. Per tant, seria molt més efectiu controlar als editors, aquelles persones que trien les imatges i diuen quin tractament i enfocament han de tenir les notícies. Per exemple, un editor pot dir-li a un muntador que faça una notícia de platò (aquella en el presentador parla de la notícia sobre unes notícies que s’emeten al mateix temps) sobre la reunió de Montilla amb els empresaris de la SEAT, amb unes imatges on no aparega Montilla. (Exemple adaptat del llibre del bon manipulador).

Amb tot, pensant sobre el tema, pot ocórrer que t’isca un corresponsal díscol i et faça un "parlament", on diga que "la conselleria d’Educació del País Valencià ha editat un llibre sobre Joan Fuster que parla sobre la llengua de tots els valencians, la llengua catalana". Mare meua, què passaria si el corresponsal diu això en un directe? La fi del món! Tot i aquesta possibilitat, esteu tranquils, els mitjans de comunicació tenen recursos per a tot. Simplement, amb tenir uns quants periodistes, si són bonicos millor, dedicats exclusivament a fer un "parlament" o un directe quan calga i en el lloc que calga, ja està tot solventat. Per exemple, hi ha una vaga de treballadors a Alcoi. Els primers en arribar són un equip de corresponsals, càmera més periodista, que s’encarreguen d’esbrinar el que ha ocorregut i prendre imatges i declaracions. Més tard, arribarà la cara bonica encarregada de dir allò que li han dit que diga o que volen que diga. Regla número 2 del manual del bon manipulador.

Amb tot, l’esperança és l’últim que es perd… o això diuen!

Un abraç a tots i totes, i què passeu un bon dia!

PS: Cançò"Un espectacle monopolitzat / Els ulls de les càmeres amb la seua elecció disfressada / Va ser llançat per a la massa que crema i treballa durament? / o per als voltors assedegats de sang i oli? / Sí, un espectacle monopolitzat / Ells subjecten les regnes, furten els teus ulls"

PS2: Imatge… Roberto Rossellini.



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.