Una dita popular diu que ‘al setembre qui tinga blat que sembre’ i
pense que ja és hora d’anar conreant els cavallons d’aquest bloc, que
després d’un any en guaret compta amb un adob ric per anar donant
fruits. Per, com tot, el primer a fer és anar desbrossant les males
herbes i les bones que han anant sortint al llarg d’aquest 372 dies.

Un
resum ràpid ens portaria a ciutats d’Europa (sobretot), des del barri
barceloní de Sant Andreu fins a la ciutat italiana de Padova, a bord
d’un elefant, passant per Valladolid i per moltes localitats del sud
del País Valencià. Això sí, viatges, en la seua majoria virtuals, que
donen ‘vidilla’ a aquest esperit errant. 

Amb tot, i en
comparació amb l’entrada publicada el 28 d’agost de 2009, la vida
continua més o menys com estava, aparentment. Bo, en eixa data portava
vora un mes a un fornet de Carolines, si bé ara, després d’un any, les
verduretes ja estan en el seu punt… No sé si el precís, l’exacte, ‘al
dente’ o ja un poquet passat de volta… Igual, el mes de setembre ho
aclarirà!

Ara bé: una anècdota i una reflexió.

Anècdota:
(Pip, Pip, Pip) Locutor: "Son las nueve de la mañana. Las ocho en
Canarias. ‘En días como hoy’, el cambio no es parte esencial de la
vida, es la vida misma. [...] Posible operación anticorrupción en
Orihuela. La Policía podría estar registrando las instalaciones del
ayuntamiento desde primera hora de la mañana". Això, sumat a una
telefonada posterior, apuntava a què seria un dia mogudet. Així, dutxa,
esmorzar i en marxa. On? Primer de tot, a agafar el bus. És 6 de
juliol, per tant, una vegada puges al vehicle et trobes un exèrcit de
gent major ‘criogenitzada’ sense rumb fix. No busqueu l’eterna joventut,
aquesta està en l’aire condicionat dels autobusos urbans d’Alacant en
estiu.

Doncs bé, final de trajecte i, unes telefonades després,
cap a les oficines d’un important empresari de magdalenes o de la
construcció, no ho recorde ara bé. "Mira a vore, si ha passat la
policia per allí". Val! Objectiu clar, però cap indici de res trobes en
una primera ullada. Següent pas: parlar amb els treballadors i
treballadores de les tendes del voltant. Res de res. Bo, sí, un indici:
"Aquest matí els treballadors d’aquest empresari estaven tots a la
porta, sense entrar; però ha sigut poc temps". Més val això que res.
Tot i que, una telefonada després, ja estava pujant les escales de
l’edifici on estaven les oficines, per preguntar si havia passat
qualsevol cosa pel matí. La idea era trucar primer a la porta, però una
vegada allí, un cartell em va fer girar el pom de la porta. ‘Pase sin
llamar’, posava. 

Aleshores, entres, i ‘pam’. "Perdona, ¿querías
algo?", em va preguntar un home de la Policía Judicial. "No,..mmm…,
res, ja no fa falta… Bo, sí, des de quina hora porteu aquí?".
"¿Periodista?". "Sí (o aixó diuen)". "Ya te enterarás por prensa" i
tancaren la porta. Gran cosa no em van dir, però la cara de
tonto-felicitat amb la que vaig eixir d’allí, ja pagava la pena. És el
que tenen els ‘arxienemics’. Després, d’un periple, municipal,
supramunicipal i policial, el dia va acabar on va començar, amb
l’enemic a les portes. xD 

Reflexió: Sobre la precarietat
laboral. Què significa ser becari? Treballar com un més les hores que
et pertoquen, cobrar menys sou (perquè estàs aprenent), sense segur,
sense cotitzar, sense poder tenir un altre treball ‘legal’, sense estar
donat d’alta a la Seguretat Social i, per suposat, sense tenir dret a
prestació o subsidi una vegada estigues a l’atur. En resum, els deures
estan clars, els drets, no tant. 

Ara sí, espere tornar a recuperar a poc a poc la mania, que no costum, d’anar escrivint cosetes. 

Un beset al culet i un petonàs al nas a tots i totes! Què passeu una bona setmana!

Tweet

*****

Hi ha dates a la llarga de l’any que es fan replantejar-nos la vida, és a dir, deixar darrere el passat i afrontar el futur amb nous ulls. Qui no ha desitjat mai emprendre un nou objectiu després d’enpassar-se el raïm de cap d’any? L’indústria de les espelmes no resistiria la crisi econòmica si no fòra per les vegades que les bufem any rere any, amb les il·lusions de sempre. Per no parlar també de l’inici del curs, en el qual ens proposem (alguns i no ho aconseguim) intentar ser una mica més organitazats, i continuem fent-ho cada setembre, malgrat haver acabat els estudis.

La nit de Sant Joan és un d’aquests moment de cremar amb tot allò que no et deixa avançar i anar a menjar-se el futur i el món. 

Tweet

Oprimits, Salvem Mallorca: "Polítics defensant es medi ambient / volen unes illes sostenibles / a un món globalitzat / l’ecologia no és possible / especulant sa terra és més factible".

Les vacances bloqueres arriben a la seua fi i, unint-me a la resta que ho han fet aquests últims dies, ja toca actualitzar.

Tot
siga dit, no és que no haja actualitzat perquè no hagen ocorregut coses,
més bé al contrari; sinó que és la xafogor, la calitja, o com vullgueu
dir-li, la que m’ha segrestat les neurones i a poquet a poquet està
tornant-me-les. No sé si m’arribaré a reacostumar a la calor d’Alacant,
de veres, és matadora! Sort que a la terrasseta del piset s’està, xè,
de categoria!…

…i aquesta és una bona manera de començar!

Des
del juliol he desplaçat el meu centre vital cap a la ciutat d’Alacant!
Concretament a un piset del barri de Carolines, que són d’aquells que
dius: collons, els "xollos" existeixen! jejeje La veritat que un àtic
amb terrassa i per un preu més que raonable no es troba tots els
dies… i si la companyia és bona, millor que millor! 

Així, que
assegut a la terrassa, agafant un poc de l’aire que corre i, per tant,
alliberant les neurones de la letargia en la que s’havien instal·lat,
he de contar-vos que des del 4 d’agost ja sóc "tio"!!!! Ueeeeee!!! I
direu, ja…!? Doncs sí, mira… L’home ja tenia ganes de veure el
món… mare quin perill que va a ser!!! Jo ja m’estic entrenant per a
quan jugue amb ell!! Açó ni una marató, tu! jejeje Això sí, el xiquet
es mereix una entrada tot per a ell que està per venir… Ara per
ara, amb veure’l pel vidre, ja estic més que pagat!!!

I amb tot, l’estiu ha transcorregut entre visites, festes de poble, cervesetes i treball! Vacances per favor!!!!! xD

Doncs
això, visita curta i intensa del senyor Azelko, amb recorregut per la segona
i tercera ciutat del País Valencià: Alacant i Elx, respectivament. Per
a qui no les conega, i no serà per les vegades que vos he convidat a
vindre (ehem, ehem), aquí va una petita descripició des del punt de
vista imparcial de la meua subjectivitat patent en tot allò que faig i
que, com a bon periodista, no he de fer palesa, malgrat ser impossible,
perquè, segons Voloshinov, tot acte comunicatiu té un component
ideològic al darrere, encara que els mitjans de comunicació ho
revestisquen d’objectivitat. (Mosseguellet dixit) xD

Com deia,
Alacant, capital de la comarca de l’Alacantí, és la segona ciutat del
País Valencià. Una localitat que m’ha sorprés, tot i haver viscut més de
mitja vida a 30 kilòmetres d’ella. Per a mi, ciutat amb un ambient
marcadament mediterrani, on passejant pels seus carrers m’han vingut al
cap instantànies de ciutats italianes com Gènova o  Roma. Bars i
cafeteries en cantonades i carrers estretes del Barri, amb un alé de
romanticisme, provocat en part per la seua il·luminació i la deixadessa
municipal en revitalitzar la zona, en concret, i tots el barris de la
ciutat, en general. Tot ajuda. És com una ciutat a mig fer, on tot
funciona pel caos general. 

Per altra banda, tenim Elx. Una
ciutat molt més neta i més ordenada que Alacant. La capital del Baix
Vinalopó és un lloc on morir. S’ho deia al senyor Azelko i és de veres.
Una ciutat tranquil·la, producte d’una burgesia industrial, que ara per
ara ha desaparegut en la seua gran majoria, però que roman a l’ambient
i a l’esperit dels elxans. 

Amb aquesta petita introducció,
continue la narració dels llibres dels Feyts d’en Mosseguellet I. xD
Capítol 2: De com van anar a les festes d’Elx i no van morir cremats
per un coet borratxo. Doncs això, per les festes d’agost, tocava visita
obligada al Misteri d’Elx, obligada tant per veure’l d’una vegada com
per fer un reportatge per al curro! (enllaç) Ja que estàvem allí, doncs
tocava veure la nit de l’Albà, molt recomanable per a tots aquells que
no l’hagueu vista mai. Paga moltíssim la pena!!! El cel d’Elx
s’il·lumina durant tota una hora de castells de focs, i ja no diguem-ne
quan es llança la palmera blanca, de la verge o imperial, segons qui
t’ho diga. Impresionant!!! En la vida del senyor he vist una palmera
d’aquest tipus, que aconsegueix que es faça de dia en la ciutat a mitjanit! Molt,
molt recomanable.

I de festa en festa. El cap de setmana següent,
carretera i a Jumilla (Múrcia). Visquen les festes del vi! La gran
cavalcada del vi és genial. Una desena de penyes del poble et van
llançant per sobre i donant-te a beure litres i litres de vi,
prèviament barrejats amb una mica d’aigüa, i en alguns casos, fins i
tot sucre. En resum, una tomatina amb litres de vi i petits entrepans
que donen de quan en quan, perquè si no ho feren, a saber com podria
acabar la cosa. jejeje Però la història no acaba aquí. Com en tota festa de
poble, ha d’haver concert. Bien sûr! Que dius tu, a un poble de Múrcia
qui podria tocar… mmmm… Obrint Pas, Betagarri i Porretas? No
veritat? Doncs sí… i a la barraca municipal!! Què foorrrtttt! En
resum, un concert impresionant i una nit d’allò més bona!

Amb
tot, no us penseu que no he treballat. Per succesos en Alacant i
voltants que no siga! Si aquesta setmana, pareix que els assassins
s’hagen pres vacances, poreta em fa la pròxima. :S A continuació, vos
deixe algun reportatge d’aquest estiu a vore que us sembla i, a més, un
joc de xiquets: Troba a Wally!

Troba a Wally 1

Troba a Wally 2

Reportatge 1

Reportatge 2

Un abraçada molt gran a tots i totes! I què passe un bon inici de curs bloquero! Un muaks!

Tweet

Tot
siga dit, no és que no haja actualitzat perquè no hagen ocorregut coses,
més bé al contrari; sinó que és la xafogor, la calitja, o com vullgueu
dir-li, la que m’ha segrestat les neurones i a poquet a poquet està
tornant-me-les. No sé si m’arribaré a reacostumar a la calor d’Alacant,
de veres, és matadora! Sort que a la terrasseta del piset s’està, xè,
de categoria!…

…i aquesta és una bona manera de començar!

Des
del juliol he desplaçat el meu centre vital cap a la ciutat d’Alacant!
Concretament a un piset del barri de Carolines, que són d’aquells que
dius: collons, els "xollos" existeixen! jejeje La veritat que un àtic
amb terrassa i per un preu més que raonable no es troba tots els
dies… i si la companyia és bona, millor que millor! 

Així, que
assegut a la terrassa, agafant un poc de l’aire que corre i, per tant,
alliberant les neurones de la letargia en la que s’havien instal·lat,
he de contar-vos que des del 4 d’agost ja sóc "tio"!!!! Ueeeeee!!! I
direu, ja…!? Doncs sí, mira… L’home ja tenia ganes de veure el
món… mare quin perill que va a ser!!! Jo ja m’estic entrenant per a
quan jugue amb ell!! Açó ni una marató, tu! jejeje Això sí, el xiquet
es mereix una entrada tot per a ell que està per venir… Ara per
ara, amb veure’l pel vidre, ja estic més que pagat!!!

I amb tot, l’estiu ha transcorregut entre visites, festes de poble, cervesetes i treball! Vacances per favor!!!!! xD

Doncs
això, visita curta i intensa del senyor Azelko, amb recorregut per la segona
i tercera ciutat del País Valencià: Alacant i Elx, respectivament. Per
a qui no les conega, i no serà per les vegades que vos he convidat a
vindre (ehem, ehem), aquí va una petita descripició des del punt de
vista imparcial de la meua subjectivitat patent en tot allò que faig i
que, com a bon periodista, no he de fer palesa, malgrat ser impossible,
perquè, segons Voloshinov, tot acte comunicatiu té un component
ideològic al darrere, encara que els mitjans de comunicació ho
revestisquen d’objectivitat. (Mosseguellet dixit) xD

Com deia,
Alacant, capital de la comarca de l’Alacantí, és la segona ciutat del
País Valencià. Una localitat que m’ha sorprés, tot i haver viscut més de
mitja vida a 30 kilòmetres d’ella. Per a mi, ciutat amb un ambient
marcadament mediterrani, on passejant pels seus carrers m’han vingut al
cap instantànies de ciutats italianes com Gènova o  Roma. Bars i
cafeteries en cantonades i carrers estretes del Barri, amb un alé de
romanticisme, provocat en part per la seua il·luminació i la deixadessa
municipal en revitalitzar la zona, en concret, i tots el barris de la
ciutat, en general. Tot ajuda. És com una ciutat a mig fer, on tot
funciona pel caos general. 

Per altra banda, tenim Elx. Una
ciutat molt més neta i més ordenada que Alacant. La capital del Baix
Vinalopó és un lloc on morir. S’ho deia al senyor Azelko i és de veres.
Una ciutat tranquil·la, producte d’una burgesia industrial, que ara per
ara ha desaparegut en la seua gran majoria, però que roman a l’ambient
i a l’esperit dels elxans. 

Amb aquesta petita introducció,
continue la narració dels llibres dels Feyts d’en Mosseguellet I. xD
Capítol 2: De com van anar a les festes d’Elx i no van morir cremats
per un coet borratxo. Doncs això, per les festes d’agost, tocava visita
obligada al Misteri d’Elx, obligada tant per veure’l d’una vegada com
per fer un reportatge per al curro! (enllaç) Ja que estàvem allí, doncs
tocava veure la nit de l’Albà, molt recomanable per a tots aquells que
no l’hagueu vista mai. Paga moltíssim la pena!!! El cel d’Elx
s’il·lumina durant tota una hora de castells de focs, i ja no diguem-ne
quan es llança la palmera blanca, de la verge o imperial, segons qui
t’ho diga. Impresionant!!! En la vida del senyor he vist una palmera
d’aquest tipus, que aconsegueix que es faça de dia en la ciutat a mitjanit! Molt,
molt recomanable.

I de festa en festa. El cap de setmana següent,
carretera i a Jumilla (Múrcia). Visquen les festes del vi! La gran
cavalcada del vi és genial. Una desena de penyes del poble et van
llançant per sobre i donant-te a beure litres i litres de vi,
prèviament barrejats amb una mica d’aigüa, i en alguns casos, fins i
tot sucre. En resum, una tomatina amb litres de vi i petits entrepans
que donen de quan en quan, perquè si no ho feren, a saber com podria
acabar la cosa. jejeje Però la història no acaba aquí. Com en tota festa de
poble, ha d’haver concert. Bien sûr! Que dius tu, a un poble de Múrcia
qui podria tocar… mmmm… Obrint Pas, Betagarri i Porretas? No
veritat? Doncs sí… i a la barraca municipal!! Què foorrrtttt! En
resum, un concert impresionant i una nit d’allò més bona!

Amb tot, no us penseu que no he treballat. Per succesos en Alacant i voltants que no siga, i 

Tweet

Lax’n'Busto, Trepitja fort:  "Trepitja fort, Roc. / Sigues tot allò que vulguis ser. / Seràs advocat, artista / o potser seràs bomber. /Doblegaràs la vida / com un vaixell de paper. / Trepitja fort, Roc. / Trepitja fort."

Tweet

Rage Against The Machine, Guerrilla Radio: "On truth devoured /
A silent play on the shadow of power
/ A spectacle monopolized
/ The camera’s eye on choice disguised
/ Was it cast for the mass who burn and toil?
/ Or for the vultures who thirst for blood and oil?
/ A spectacle monopolized
/ They hold the reins and stole your eyes"

De tots és sabut que, si un dia d’aquests acabe treballant de periodista (cosa que encara no està molt clara), m’agradaria treballar en un mitjà públic, més concretament a una televisió pública i valenciana, preferiblement. Tot i aquest desitg, unit al futur títol de llicenciat en Periodisme, que si tot va bé vindrà pel setembre, no tinc el document més important per assolir aquesta proposta personal: a veure, el carnet de cert partit polític, i de qualsevol en general. Perquè no ens enganyem, canviaria l’actual situació de la televisió pública dels valencians amb un altre govern? 

Però per què televisió, i no ràdio o premsa? En primer lloc, és el genere que més m’agrada i, a més, cal rentabilitzar ja els milers d’hores que m’he passat davant de la pantalla… hehehe Conyes a banda (o no), en veritat pense que és un mitjà on es poden fer programes de divulgació cultural i científica molt interessants! I si no, que s’ho diguen als de TV3… i a Roberto Rossellini! Aquest director de cinema italià, qui va fer al final de la seua carrera diverses produccións divulgatives a la televisió pública italiana, ho tenia clar: "Una televisió estatal només es justifica si actua realment, segons prescriu la llei, com un "servei indispensable amb caràcter d’interés general" i "participa en el desenvolupament social i cultural del país". Per aconseguir una promoció cultural al servei del poble, les diverses televisions, els organs de control parlamentari i els sindicats deurien posar en pràctica nous procediments perquè els programes televisius contribuïren a la democratització del país… La televisió podria proporcionar una visió directa de les coses, dels homes i de la història a millons i millons d’individus".

Què voleu que vos diga, jo em crec que és possible fer una televisió al "servei del poble". Pel que es veu, els redactors de la Llei de creació de Radiotelevisió Valenciana (1984) també ho pensaven, o almenys ho dissimulaven molt bé. Per a mostra un botó, "Article 2, punt 1" de la llei de creació de RTVV (nota: premi a qui aguante el riure mentre ho llig!): "Article 2: 1.-L’activitat dels mitjans de comunicació social de la Generalitat Valenciana s’inspirarà en els principis següents: a) La promoció i protecció lingüística de la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana. / b) La veracitat, imparcialitat i objectivitat en les informacions. / c) La separació entre les informacions i les opinions, la identificació de les persones que les sustenten i la lliure expressió d’aquestes. / d) La protecció de la joventut i de la infantesa, tot evitant l’exaltació de la violència i l’apologia de fets i conductes atemptatòries contra la vida, la llibertat i la igualtat d’homes i dones. / e) El respecte al pluralisme polític, cultural i lingüístic, religiós i social. / f) El respecte al pluralisme, el valor de la igualtat i d’altres principis recollits en la Constitució, en l’Estatut d’Autonomia i en la legislació bàsica de l’Estat".

Bo, vist açò, estan massa clares les contradiccions entre la llei i la realitat d’aquesta cadena. Tots podem posar mil i un exemples que "infringixen" aquesta normativa. Per això, em centraré només a analitzar el principi "b", sobre la veracitat, imparcialitat i objectivitat de les informacions, però des del punt de vista de com controlar la informació a un telenoticies qualsevol d’una televisió pública qualsevol. Com dirien a les pel·lícules de tarda: "basat en fets reals".

A manera de síntesi, podriem dir que el procés de creació d’una peça informativa a televisió és el següent: Un equip de televisió, normalment un periodista més un operador de càmera, enregistren un fet X amb declaracions, imatges i si cal un xicotet "parlament" (speech) del periodista en el lloc dels fets. Aquestes imatges passen desprès a la taula d’edició del mitjà de comunicació, on un editor tria les imatges i l’enfocament que se li donarà a la notícia i un muntador composa la peça segons les intruccions donades. Més tard, passa a la taula de realització, on el realitzador emet la informació en el moment assenyalat per la graella informativa, desprès que el presentador dels informatius li done pas.

Com he dit, açò és un poc a grans trets. Aleshores, quins penseu que són els llocs claus per controlar una informació? Home, si ens posem seriosament, tots! hehehe No obstant això, tinc l’esperança de què no hi ha tanta gent amb tanta poca vegonya per poder ocupar-los tots. Doncs, de primeres, pensaríem que cal controlar qui enregistra la informació al lloc dels fets, perquè pot escollir les imatges i les declaracions que interessen. Però, ben pensat, seria prou complicat trobar tans corresponsals afins ideològicament i disposats a fer el que el govern vol. Per tant, seria molt més efectiu controlar als editors, aquelles persones que trien les imatges i diuen quin tractament i enfocament han de tenir les notícies. Per exemple, un editor pot dir-li a un muntador que faça una notícia de platò (aquella en el presentador parla de la notícia sobre unes notícies que s’emeten al mateix temps) sobre la reunió de Montilla amb els empresaris de la SEAT, amb unes imatges on no aparega Montilla. (Exemple adaptat del llibre del bon manipulador).

Amb tot, pensant sobre el tema, pot ocórrer que t’isca un corresponsal díscol i et faça un "parlament", on diga que "la conselleria d’Educació del País Valencià ha editat un llibre sobre Joan Fuster que parla sobre la llengua de tots els valencians, la llengua catalana". Mare meua, què passaria si el corresponsal diu això en un directe? La fi del món! Tot i aquesta possibilitat, esteu tranquils, els mitjans de comunicació tenen recursos per a tot. Simplement, amb tenir uns quants periodistes, si són bonicos millor, dedicats exclusivament a fer un "parlament" o un directe quan calga i en el lloc que calga, ja està tot solventat. Per exemple, hi ha una vaga de treballadors a Alcoi. Els primers en arribar són un equip de corresponsals, càmera més periodista, que s’encarreguen d’esbrinar el que ha ocorregut i prendre imatges i declaracions. Més tard, arribarà la cara bonica encarregada de dir allò que li han dit que diga o que volen que diga. Regla número 2 del manual del bon manipulador.

Amb tot, l’esperança és l’últim que es perd… o això diuen!

Un abraç a tots i totes, i què passeu un bon dia!

PS: Cançò…"Un espectacle monopolitzat / Els ulls de les càmeres amb la seua elecció disfressada / Va ser llançat per a la massa que crema i treballa durament? / o per als voltors assedegats de sang i oli? / Sí, un espectacle monopolitzat / Ells subjecten les regnes, furten els teus ulls"

PS2: Imatge… Roberto Rossellini.

Tweet

Rage Against The Machine, Guerrilla Radio: "On truth devoured /
A silent play on the shadow of power
/ A spectacle monopolized
/ The camera’s eye on choice disguised
/ Was it cast for the mass who burn and toil?
/ Or for the vultures who thirst for blood and oil?
/ A spectacle monopolized
/ They hold the reins and stole your eyes"

De tots és sabut que, si un dia d’aquests acabe treballant de periodista (cosa que encara no està molt clara), m’agradaria treballar en un mitjà públic, més concretament a una televisió pública i valenciana, preferiblement. Tot i aquest desitg, unit al futur títol de llicenciat en Periodisme, que si tot va bé vindrà pel setembre, no tinc el document més important per assolir aquesta proposta personal: a veure, el carnet de cert partit polític, i de qualsevol en general. Perquè no ens enganyem, canviaria l’actual situació de la televisió pública dels valencians amb un altre govern? 

Però per què televisió, i no ràdio o premsa? En primer lloc, és el genere que més m’agrada i, a més, cal rentabilitzar ja els milers d’hores que m’he passat davant de la pantalla… hehehe Conyes a banda (o no), en veritat pense que és un mitjà on es poden fer programes de divulgació cultural i científica molt interessants! I si no, que s’ho diguen als de TV3… i a Roberto Rossellini! Aquest director de cinema italià, qui va fer al final de la seua carrera diverses produccións divulgatives a la televisió pública italiana, ho tenia clar: "Una televisió estatal només es justifica si actua realment, segons prescriu la llei, com un "servei indispensable amb caràcter d’interés general" i "participa en el desenvolupament social i cultural del país". Per aconseguir una promoció cultural al servei del poble, les diverses televisions, els organs de control parlamentari i els sindicats deurien posar en pràctica nous procediments perquè els programes televisius contribuïren a la democratització del país… La televisió podria proporcionar una visió directa de les coses, dels homes i de la història a millons i millons d’individus".

Què voleu que vos diga, jo em crec que és possible fer una televisió al "servei del poble". Pel que es veu, els redactors de la Llei de creació de Radiotelevisió Valenciana (1984) també ho pensaven, o almenys ho dissimulaven molt bé. Per a mostra un botó, "Article 2, punt 1" de la llei de creació de RTVV (nota: premi a qui aguante el riure mentre ho llig!): "Article 2: 1.-L’activitat dels mitjans de comunicació social de la Generalitat Valenciana s’inspirarà en els principis següents: a) La promoció i protecció lingüística de la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana. / b) La veracitat, imparcialitat i objectivitat en les informacions. / c) La separació entre les informacions i les opinions, la identificació de les persones que les sustenten i la lliure expressió d’aquestes. / d) La protecció de la joventut i de la infantesa, tot evitant l’exaltació de la violència i l’apologia de fets i conductes atemptatòries contra la vida, la llibertat i la igualtat d’homes i dones. / e) El respecte al pluralisme polític, cultural i lingüístic, religiós i social. / f) El respecte al pluralisme, el valor de la igualtat i d’altres principis recollits en la Constitució, en l’Estatut d’Autonomia i en la legislació bàsica de l’Estat".

Bo, vist açò, estan massa clares les contradiccions entre la llei i la realitat d’aquesta cadena. Tots podem posar mil i un exemples que "infringixen" aquesta normativa. Per això, em centraré només a analitzar el principi "b", sobre la veracitat, imparcialitat i objectivitat de les informacions, però des del punt de vista de com controlar la informació a un telenoticies qualsevol d’una televisió pública qualsevol. Com dirien a les pel·lícules de tarda: "basat en fets reals".

A manera de síntesi, podriem dir que el procés de creació d’una peça informativa a televisió és el següent: Un equip de televisió, normalment un periodista més un operador de càmera, enregistren un fet X amb declaracions, imatges i si cal un xicotet "parlament" (speech) del periodista en el lloc dels fets. Aquestes imatges passen desprès a la taula d’edició del mitjà de comunicació, on un editor tria les imatges i l’enfocament que se li donarà a la notícia i un muntador composa la peça segons les intruccions donades. Més tard, passa a la taula de realització, on el realitzador emet la informació en el moment assenyalat per la graella informativa, desprès que el presentador dels informatius li done pas.

Com he dit, açò és un poc a grans trets. Aleshores, quins penseu que són els llocs claus per controlar una informació? Home, si ens posem seriosament, tots! hehehe No obstant això, tinc l’esperança de què no hi ha tanta gent amb tanta poca vegonya per poder ocupar-los tots. Doncs, de primeres, pensaríem que cal controlar qui enregistra la informació al lloc dels fets, perquè pot escollir les imatges i les declaracions que interessen. Però, ben pensat, seria prou complicat trobar tans corresponsals afins ideològicament i disposats a fer el que el govern vol. Per tant, seria molt més efectiu controlar als editors, aquelles persones que trien les imatges i diuen quin tractament i enfocament han de tenir les notícies. Per exemple, un editor pot dir-li a un muntador que faça una notícia de platò (aquella en el presentador parla de la notícia sobre unes notícies que s’emeten al mateix temps) sobre la reunió de Montilla amb els empresaris de la SEAT, amb unes imatges on no aparega Montilla. (Exemple adaptat del llibre del bon manipulador).

Amb tot, pensant sobre el tema, pot ocórrer que t’isca un corresponsal díscol i et faça un "parlament", on diga que "la conselleria d’Educació del País Valencià ha editat un llibre sobre Joan Fuster que parla sobre la llengua de tots els valencians, la llengua catalana". Mare meua, què passaria si el corresponsal diu això en un directe? La fi del món! Tot i aquesta possibilitat, esteu tranquils, els mitjans de comunicació tenen recursos per a tot. Simplement, amb tenir uns quants periodistes, si són bonicos millor, dedicats exclusivament a fer un "parlament" o un directe quan calga i en el lloc que calga, ja està tot solventat. Per exemple, hi ha una vaga de treballadors a Alcoi. Els primers en arribar són un equip de corresponsals, càmera més periodista, que s’encarreguen d’esbrinar el que ha ocorregut i prendre imatges i declaracions. Més tard, arribarà la cara bonica encarregada de dir allò que li han dit que diga o que volen que diga. Regla número 2 del manual del bon manipulador.

Amb tot, l’esperança és l’últim que es perd… o això diuen!

Un abraç a tots i totes, i què passeu un bon dia!

PS: Cançò…"Un espectacle monopolitzat / Els ulls de les càmeres amb la seua elecció disfressada / Va ser llançat per a la massa que crema i treballa durament? / o per als voltors assedegats de sang i oli? / Sí, un espectacle monopolitzat / Ells subjecten les regnes, furten els teus ulls"

PS2: Imatge… Roberto Rossellini.

Tweet

Negu Gorriak, Itxoiten: "Amari itxoiten, itxoiten / aitak besoetan
har nazan, itxoiten / Lehen eskola egunari, itxoiten / titiak noiz
haziko, itxoiten / Itxoiten!"

Ja sé que hui tocava una
entrada de Pere Calders, però desprès de llegir l’altre dia El carrer
de les camèlies de Mercè Rodoreda, fa dies que rumie quin és el paper
de la dona en la literatura catalana?

Contextualitze: Cal partir
de tres llibres, que normalment es consideren importants dins de la
producció catalana de principis i meitat del segle XX, com són: Solitud
(1905), de Víctor Català (pseudònim de Caterina Albert), Laura a la
ciutat dels sants (1935), de Miquel Llor i El carrer de les camèlies
(1966), de Mercè Rodoreda.

En els tres texts, la
protagonista és una dona: la Mila, la Laura i la Cecília Ce,
respectivament. Totes elles a mesura que avança la lectura passen de
ser uns personatges més o menys normals, vingudes de societats urbanes,
a convertir-se en dones turmentades psicològicament a causa de les
relacions socials (amb el cercle més íntim), on l’entorn rural, en el
cas de la Mila, la boira de Vic, en el de la Laura, i Barcelona, en el
cas de la Cecília Ce no ajuden a la seua estabilitat emocional.

No
vull contar-vos massa d’aquestes històries, les quals paguen molt la
pena llegir… i les que m’han dut a pensar si existeix cap novel·la
escrita en català on el personatge principal, si és femení no estiga
turmentat? De veritat, en aquests moments no caic en el compte de
cap… 

Doncs, mentre en pensava, aquesta setmana he començat per
fi l’últim treball que em queda per a ser "senyor llicenciat": una
història de vida a una persona major de 60 anys, que fa ara 4 anys que
hauria d’haver fet!! Mare meua… i es diu ràpid! Així, ahir vaig
iniciar les converses amb una dona del meu poble que té 86 anys, i la
veritat es d’envejar com de lúcida es troba.

A mesura que anava
contant-me la seua vida, em recordava un poc a la història relatada per
Rodoreda. Una dona sense estudis, que s’ha fet a si mateixa i que, a
més, s’ha buscat la vida des de menuda per treballar i per menjar. Des
de plantar horts durant la Guerra Cívil, fins camejar per tota la
contornada, des de Callosa de Segura fins el camp d’Elx per tallar
llenya, comprar cànyem per fer pleita, etc.

Aleshores, aquesta
conversa m’ha dut a pensar si en veritat els escriptors de principis
del segle XX reflectien, per tant, la situació social que vivien. Cosa
a la que sempre he volgut tancar-me en banda, perquè no pensava que ser
dona a aquells fos tan difícil! M’imatgine que allò de ser del sexe
masculí, ajuda a no pensar sobre açò!

Però, actualment, quina és
la situació? Clar, desprès de tot, jo pense que ha arribat un moment de
paritat entre sexes en les que ja no calen més mesures de
"discriminació positiva", perquè, tot siga dit, són mesures de
discriminació. A més, l’altre dia em sobtava molt, i em cabrejava, que
els jutjats contra la violència de sexe, domèstica, o com vulgueu
dir-los, s’anomenen "jutjat contra la violència sobre les dones". Què
passa, que no hi ha violència contra els homes. L’altre dia va sortir
un cas de què una dona havia matat el seu marit. Aleshores, es
considera violència domèstica? Doncs no, i tampoc, l’assassinat d’un
home a mans del seu marit, com va ocórrer a Andalucia, i d’una dóna a
una altra, de fa unes setmanes.

Amb tot, continue amb el dubte.
Hem arribat a una situació d’igualtat, tot i que la igualtat no
existeix ni entre persones del mateix sexe? o, per contra, ens trobem
en una situació, no tan difícil com les abans esmentades, però on
encara calen més esforços? No sé… 

Tweet

Negu Gorriak, Itxoiten: "Amari itxoiten, itxoiten / aitak besoetan
har nazan, itxoiten / Lehen eskola egunari, itxoiten / titiak noiz
haziko, itxoiten / Itxoiten!"

Ja sé que hui tocava una
entrada de Pere Calders, però desprès de llegir l’altre dia El carrer
de les camèlies de Mercè Rodoreda, fa dies que rumie quin és el paper
de la dona en la literatura catalana?

Contextualitze: Cal partir
de tres llibres, que normalment es consideren importants dins de la
producció catalana de principis i meitat del segle XX, com són: Solitud
(1905), de Víctor Català (pseudònim de Caterina Albert), Laura a la
ciutat dels sants (1935), de Miquel Llor i El carrer de les camèlies
(1966), de Mercè Rodoreda.

En els tres texts, la
protagonista és una dona: la Mila, la Laura i la Cecília Ce,
respectivament. Totes elles a mesura que avança la lectura passen de
ser uns personatges més o menys normals, vingudes de societats urbanes,
a convertir-se en dones turmentades psicològicament a causa de les
relacions socials (amb el cercle més íntim), on l’entorn rural, en el
cas de la Mila, la boira de Vic, en el de la Laura, i Barcelona, en el
cas de la Cecília Ce no ajuden a la seua estabilitat emocional.

No
vull contar-vos massa d’aquestes històries, les quals paguen molt la
pena llegir… i les que m’han dut a pensar si existeix cap novel·la
escrita en català on el personatge principal, si és femení no estiga
turmentat? De veritat, en aquests moments no caic en el compte de
cap… 

Doncs, mentre en pensava, aquesta setmana he començat per
fi l’últim treball que em queda per a ser "senyor llicenciat": una
història de vida a una persona major de 60 anys, que fa ara 4 anys que
hauria d’haver fet!! Mare meua… i es diu ràpid! Així, ahir vaig
iniciar les converses amb una dona del meu poble que té 86 anys, i la
veritat es d’envejar com de lúcida es troba.

A mesura que anava
contant-me la seua vida, em recordava un poc a la història relatada per
Rodoreda. Una dona sense estudis, que s’ha fet a si mateixa i que, a
més, s’ha buscat la vida des de menuda per treballar i per menjar. Des
de plantar horts durant la Guerra Cívil, fins camejar per tota la
contornada, des de Callosa de Segura fins el camp d’Elx per tallar
llenya, comprar cànyem per fer pleita, etc.

Aleshores, aquesta
conversa m’ha dut a pensar si en veritat els escriptors de principis
del segle XX reflectien, per tant, la situació social que vivien. Cosa
a la que sempre he volgut tancar-me en banda, perquè no pensava que ser
dona a aquells fos tan difícil! M’imatgine que allò de ser del sexe
masculí, ajuda a no pensar sobre açò!

Però, actualment, quina és
la situació? Clar, desprès de tot, jo pense que ha arribat un moment de
paritat entre sexes en les que ja no calen més mesures de
"discriminació positiva", perquè, tot siga dit, són mesures de
discriminació. A més, l’altre dia em sobtava molt, i em cabrejava, que
els jutjats contra la violència de sexe, domèstica, o com vulgueu
dir-los, s’anomenen "jutjat contra la violència sobre les dones". Què
passa, que no hi ha violència contra els homes. L’altre dia va sortir
un cas de què una dona havia matat el seu marit. Aleshores, es
considera violència domèstica? Doncs no, i tampoc, l’assassinat d’un
home a mans del seu marit, com va ocórrer a Andalucia, i d’una dóna a
una altra, de fa unes setmanes.

Amb tot, continue amb el dubte?
Hem arribat a una situació d’igualtat, tot i que la igualtat no
existeix ni entre persones del mateix sexe? o, per contra, ens trobem
en una situació, no tan difícil com les abans esmentades, però on
encara calen més esforços? No sé… 

Tweet

Los Aslandticos, Se ven venir: "Detras de aquellos muros / entre el tendedero y la chimenea / cuando no hay niebla ni humo / se ven venir buenas ideas. / Ideas de otro mundo / que no entienden de fronteras / porque nacen de lo profundo / de las cabezas callejeras"

Je ne le crois pas!!! Però ja sóc un nou perill al volant…! Davant aquesta novetat, només vaig a dir dos coses: tot arriba, més tard o més prompte, però tot arriba… i Oriola és una ciutat bonica… i tot!! Aquesta frase no me la tornareu a sentir, ja ho dic… així que quedeu-vos amb ella… jejeje

Ara resum ràpid de l’últim mes: Goodall – GRAN BARÇA – 25 d’abril (ups… perdó, 9 de maig xD) – Pere Calders – Aznar… Però com tot comencem pel final…

La vesprada que vaig passar perillosament amb Aznar (homenatge implícit a en Guillot…! ups… merda, si ho dic, ja no és implícit… xD) Doncs això, que l’ex dictador del govern va venir a la signatura del seu últim llibre a Alacant, i allà que em va tocar anar. Tot siga dit, hi havia una part d’obligació i una part de morbo. jejeje Amb tot, aquest home va arribar, va dir que no faria declaracions i es posa a signar llibres com un autòmat, mentre les iaies (i no tant) li donaven besades mentre li comentaven que tornarà "pels seus nets"… iuuuuuu!! Un espectacle circenc, que ja voldrien els del Cirque du soleil. Això sí, un magne esforç com aquest requerix alguna cosa a beure i menjar, per agafar forces… I ara pensareu, que va demanar el nostre magnàmim i estimadíssim senyor Ansar? Una coca-cola light, of course… jejeje Què com m’explicava una companya de premsa, "com arriba l’estiu, estan preparant-se per l’operació bikini!". Serà això, serà això… jejeje A tot açò, m’estalvie el que vaig pensar quan va entrar… però ja vos dic, res bonic! xD

Concert del 9 de maig a València: Tornada curta però intensa. Curta tan per les hores, que no vaih arribar a estar-hi ni un dia, com pel concert: què curt rédeu!!! Un cartell com els Sva-ters, Berri Txarrak i Pirat’s Sound Sistema no es pot acabar tan prompte… fills de sa mare!! De totes formes, un post concert de xarreta, tranquil·let i de p…, perquè sentint-ho molt no m’arrisque a tornar a entrar al Flow.. :S Una i prou! Abans agafe un martell i comence a pegar-me martellades al cap. Segur que em faria menys mal que desprès d’eixir del pub aquest… (Ele… aquí deixe la meua crítica de llocs de festa del dia… xD) Amb tot, un altre concert del 25 d’abril per a recordar, que almenys d’aquest sí que m’enrecorde, que els dos primers… ehem, ehem,….  No sé, però són uns concerts que porten unes sensaciones més bones…. 

Jane Goodall: No totes les persones que vaig a veure han de ser desagradables. En aquest cas tot el contrari. Jane Goodall, la naturalista britànica més coneguda del món mundial va donar exemple de com tirar endavant amb el teus ideals, més exemple si cap, quan es té un fort compromís social i amb la natura, que fa que amb 75 anys, Goodall estiga 300 dies a l’any fora de casa. Aquí vos deixe unes cosetes: prèvia i crònica.

GRAN BARÇA: Sense paraules…

Pere Calders: A la següent entrada…

Un abraçot a tots i totes, i què passeu un gran dia!!

PS: Com faria el Wyoming o el Josep Cunill als Matins de TV3, la novetat del mes és que el futur nebodet, sip al final serà nebodet, es dirà Genís! Aleshores, que vos pareix el nom elegit? Envia un SMS al 7777 per a baixar-te una cançó de la Lady Gaga, o deixa un comentari en aquesta blog amb GENÍS SÍ o GENÍS NO. I recorda, el que voten els campions que lligen aquest bloc… NO va a misa, i el xiquet tampoc! JEJEJE

PS2: Cançò… Bona musiqueta per llegir el post, amb una cordovesa, que espere veure en un mes , cap al minut 1:46.

Tweet